ATAC A CATALUNYA?

Quina casualitat, la publicació de la notícia de les investigacions sobre presumptes comptes corrents a Suïssa d’en Mas i Pujol ha coincidit amb unes enquestes poc favorables als seus objectius en relació a la convocatòria d’eleccions anticipades. Quina gran ajuda en la recta final de la campanya electoral!

I a més de la mateixa coalició de centredreta nacionalista, a qui interessa una victòria per majoria absoluta de CiU? Als socialistes? No. Als independentistes d’esquerra o centreesquerra, CUP i ERC?. No. A Iniciativa? No. A Ciutadans? No. Només, únicament al PP. I no és res nou, ja havíem comentat fa uns dies l’interdependència i la comunitat d’interessos econòmics i socials entre els representants del neoliberalisme a Catalunya i a la resta de l’estat espanyol.

Ja hi som, calia refermar el victimisme, s’havia de consolidar el messianisme i el nacionalpopulisme. Operació senzilla. Premissa 1: Mas és la veu del poble català. Premissa 2: Espanya (un diari de la dreta cavernícola!!!) ataca a Mas. Conclusió: Espanya ataca el poble català. Conseqüència immediata d’aquesta conclusió per les eleccions de diumenge: s’ha de votar massivament CiU per defensar Catalunya d’aquesta agressió, i, evidentment no per motius racionals, econòmics o socials, sinó purament pseudoemocionals.

Independentment de la versemblança i la credibilitat d’aquestes informacions, la utilització del cas Banca Catalana per part de Pujol li va permetre llargs anys de govern. Mas no vol ser menys. Estava esperant poder ensenyar una ferida, la responsabilitat i autoria de la qual quedarà tant emmascarada com el cas Millet, però que de cara al diumenge li pot reportar uns quans vots més per continuar amb el seu personal desmantellament de l’estat del benestar.

VAGA GENERAL INTERNACIONAL

VOLEU EL DRET A DECIDIR?

Aquest cap de setmana estava parlant amb un bon amic que, de cop i volta, s’ha tornat independentista. No és l’únic. A mi em preocupa cada vegada més que persones progressistes o d’esquerres hagin oblidat una perspectiva progressista o d’esquerres. Sembla que l’eix de l’acció política a Catalunya passa a ser, ara mateix, el dret a decidir, el dret a decidir dels ciutadans/es el seu futur com a poble, i així s’han plantejat les properes eleccions al Parlament.

Però, és què el nostre futur com a poble es redueix simplement a decidir si les retallades ens les faran des de Madrid o Barcelona? No tenim dret a decidir a qui li toca pagar la crisi? No tenim dret a decidir que primer són les persones i que ja ni ha prou de provocar patiment? No fotem, a veure si algú em pot convèncer que aquestes qüestions no són molt més importants que la transició nacional. O, és que si en Mas hagués aconseguit el pacte fiscal, tots aquests problemes s’haurien solucionat màgicament i amb molta il·lusió?

Volem el dret a decidir? Doncs ja el tenim! El dia 14 de novembre, tots i totes aquells/es que tenim problemes per arribar a final de mes o simplement no hi arribem, tenim l’oportunitat de començar a decidir. A decidir que ja ni ha prou, que no pot ser que els bancs i els rendistes segueixin fent negoci quan la gran majoria ens hem d’estrènyer el cinturó. El dia 14 de novembre està convocada una vaga cívica i general, una acció de protesta INTERNACIONAL, un no rotund a la sobirania dels mercats, un no que el liberalisme d’en Mas mai estaria disposat a acceptar.

I en aquestes circumstàncies preferiré que em tractin de botifler, per no haver-me convertit en independentista, però no d’esquirol. És qüestió de classes.

A TRES BANDES?

A tres bandes, el títol d’aquest espai, no és principalment una referència a la bandera republicana, que també ho és, sinó a un fet que queda emmascarat en bona part de les controvèrsies al voltant del dret a decidir i la independència. De forma habitual, nacionalistes espanyols i nacionalistes catalans parteixen de la premissa: o amb mi o contra mi. Si no ets catalanista, ets espanyolista i si no ets espanyolista ets catalanista. Obliden, intencionadament, que algú pot viure sense sentiments nacionals o amb uns de molt febles, plurals i contradictoris. I cada persona té tot el dret, inclosos els nacionalistes, a escollir els referents de la seva identitat, encara que siguin “realitats” de caràcter diferent com el món, la humanitat, la classe treballadora, la península ibèrica o europa (entitats físiques!), el rock o una altra afició compartida. He dit intencionadament, perquè en aquest punt s’identifica la principal feblesa dels discursos nacionalistes, el seu agermanament, la necessitat recíproca sempre de l’altre, sense el qual no tindrien cap raó per justificar-se. I no volen, és clar, que aixequi el cap una tercera opció que evidencií la seva interdependència.

Hi ha una tercera banda en aquest debat, els que d’entrada apareixem com els perdedors, els que de forma immediata, quan opinem, haurem d’escoltar o que som espanyolistes o que som separatistes, sense ser ni una cosa ni l’altra. Em recorda la situació dels republicans “burgesos”, com Azaña o el meu avi, el 19 de juliol del 36: guanyés qui guanyés, ells ja havien perdut la guerra tot just encetada.

Hi ha un altre debat, el fonamental en plena crisi del sistema i en mig d’un procés de desmantellament dels drets socials i també polítics, el que no interessa ni a Rajoy ni a Mas, i en això estan mútuament apuntalats. En les eleccions properes està en joc molt més que “la transició nacional”, està en joc l’estat del benestar, ras i curt. Però seguiran fent-nos creient que hi han coses més importants, com el dret a decidir. El dret a decidir què?